El dolor
29 de gener 2025

Saber afrontar el dolor, el nostre i el dels altres.
Aprendre a sostenir un altre en el seu dolor de vegades és difícil perquè ens enfronta amb la nostra vulnerabilitat.
Avui he vist una pacient, la Carmen, que recentment ha acabat el tractament per a càncer de mama: la cirurgia, la quimioteràpia, la radioteràpia… Actualment està en control i lliure de malaltia. Durant la consulta, he vist un endometri lleugerament engrossit a l'ecografia que ha fet necessària la realització d'una biòpsia. Les probabilitats que el resultat sigui maligne són molt baixes, però, el fet d'enfrontar-se a la paraula biòpsia i a la lenta espera d'obtenir un resultat, hi ha encès la lògica resposta de preocupació que ha desencadenat en plor.
Llàgrimes de dolor, pels records que s'acumulen a la memòria, volent sortir en tropell i sense permís, per la incertesa del resultat. Tristesa pel dolor viscut, por d'un altre procés semblant. I, enmig daquest dolor, un altre dolor, el dolor de causar un dolor…. Demanava perdó, llàgrimes i perdó…
Al final, després d'esperar en silenci, li he preguntat perquè tenia necessitat de demanar-me perdó: “per posar-te en una situació incòmoda. Sé que la gent no sap què fer quan un altre plora, i és incòmode…”
És molt important tenir un espai on plorar sense preocupar-se per l'altre, on sigui l'altre el que us sostingui. I això és difícil.
És difícil des del punt de vista del que necessita plorar, perquè hi ha una pèrdua de control, no sóc “jo” qui cuida l'altre, sóc qui necessita una abraçada, una cura. Veure'ns en aquesta posició de vulnerabilitat és difícil.
D'altra banda, de vegades no sabem sostenir, oferir un espai on es doni el dolor de l'altre. La resposta més immediata consisteix de vegades a “fer”, no sabem què “fer”, com reaccionar. Però el secret és sortir de la manera “fer”, i entrar en la manera “estar”. Moltes vegades, l'altre només necessita que estiguem presents en aquest moment de vulnerabilitat i dolor, només ser-hi, sense fer, sense dir, romandre-hi presents.
Respirar. No hi ha res incòmode. Es dissol la tensió, es desfà un nus, és quasi físic, es pot quasi veure.
NO hi ha res dolent a plorar, aprenguem a sostenir-nos en el dolor, en la vulnerabilitat, en allò que sembla incòmode. També es desencadena un gran poder, una gran connexió en aquest “estar junts” en un moment així. Per mi és un privilegi acompanyar. Et dono gràcies, Carmen, per atrevir-te a ser vulnerable al meu costat, per permetre'm sostenir-te avui en el teu dolor.
Seguint aquest fil de pensament, em vénen a la memòria fragments del llibre The Gift, escrit als 90 anys per Edith Eger, una dona meravellosa, supervivent del camp de concentració d'Auschwitz:
“La llibertat és una pràctica per a tota la vida, una elecció que triem prendre una vegada i una altra cada dia. En última instància, la llibertat requereix esperança, que defineixo de dues maneres: la consciència que el patiment, per terrible que sigui, és temporal; i la curiositat per descobrir què passa després. L'esperança ens permet viure al present en lloc del passat i obrir les portes de les nostres presons mentals”
Aquest llibre és un tresor en forma de paraules, una conversa amb una dona sàvia que ha tingut una vida increïble. Un lloc on sempre es pot tornar a la recerca de guia i consol. Llegir, curar.
Edith Eger. The Gift. 2020. Penguin Random House
Edith Eger. A Auschwitz no hi havia Prozac. Editorial Planeta (traducció al castellà)
Malauradament, no hi ha traducció al català.