L'angoixa de l'espera

Quan el futur segresta el present

"Doctora, no puc dormir. Em passo les nits imaginant tots els escenaris possibles. I si el meu bebè té el gen? I si he de prendre aquesta decisió? No puc deixar de pensar-hi".

Aquesta va ser la trucada que vaig rebre fa tres setmanes. A l'altra banda, una dels meus pacients embarassada del segon fill. El seu primogènit, "A", un nen de dos anys ple de vida, havia estat diagnosticat amb càncer infantil. Ara, en ple embaràs, els genetistes li havien plantejat una possibilitat que mai no havia contemplat: el seu fill podria ser portador del gen TP53, un gen associat al desenvolupament de certs tipus de càncer. I, en teoria, es podria estudiar aquest gen al fetus.

La proposta mèdica era tècnicament factible: si "A" tenia el gen, podrien buscar la seva presència al nadó que esperava. Si el fetus el portava, podria decidir interrompre l'embaràs.

Però aquesta “opció” no era una solució. Era una porta que s'obria cap a un abisme d'angoixa.

El pes de les possibilitats

En medicina actual, la capacitat diagnòstica ha avançat a una velocitat vertiginosa. Podem detectar, predir, analitzar. Però aquesta capacitat tècnica no sempre ve acompanyada d'eines emocionals per gestionar allò que descobrim.

El filòsof sud-coreà (criat a Alemanya) Byung-Chul Han parla a la seva obra sobre com vivim en una "societat del cansament", esgotats per l'excés de possibilitats. I és precisament això el que genera la medicina predictiva moderna: un excés d'informació, un excés d'opcions, un excés de futurs possibles que colonitzen el nostre present.

El meu pacient no vivia el seu embaràs. Estava vivint vint embarassos simultanis al cap: l'embaràs on el seu fill tenia el gen, l'embaràs on no en tenia, l'embaràs on ella interrompia, l'embaràs on seguia endavant, l'embaràs on es penedia de qualsevol decisió que prengués.

El futur havia envaït completament el present.

La consulta: tornar a l'ara

Quan ens vam asseure a la consulta, no vaig treure cap informe genètic. No parlem de probabilitats estadístiques. No discutim protocols.

Li vaig preguntar: "Què saps ara mateix, en aquest moment?"

Silenci. Llàgrimes. I després, una resposta clara:

"Que estic embarassada. Que "A" està bé ara. Que encara no tinc cap resultat".

—Exacte. Això és l'única cosa real ara mateix. Tota la resta són històries que la teva ment està construint sobre un futur que encara no existeix.

Li vaig explicar una cosa fonamental: l'angoixa no viu al present, viu en el futur imaginat.

Quan projectem la nostra consciència cap a escenaris futurs –especialment cap als més dolorosos– el cervell reacciona com si aquests escenaris ja estiguessin succeint. El cos segrega cortisol, el cor s'accelera, el somni desapareix. Vivim el dolor d'una cosa que no ha passat i potser mai no passi.

Filosofia de la presència: Byung-Chul Han i el temps narratiu

Byung-Chul Han analitza com la modernitat ens ha pres la capacitat d'habitar el present. Vivim en un estat de perpètua anticipació, sempre projectats cap al següent moment, la següent notícia, el resultat següent.

Aquesta acceleració del temps té un cost brutal: la pèrdua de l'experiència viscuda.

Al seu llibre "L'aroma del temps", Han explica que hem perdut la capacitat de demorar-nos en el present. Tot és velocitat, informació, dades. Però la vida —la vida real, la que es viu i se sent— només passa ara.

El meu pacient estava atrapada en allò que Han anomena "el temps de la dispersió": fragmentat entre múltiples futurs possibles, incapaç de trobar repòs en cap, esgotada per la impossibilitat d'escollir un camí quan encara no hi havia camins reals per triar.

Li vaig proposar un exercici radical: habitar el present fins que hi hagués alguna cosa concreta a decidir.

— Quan tinguem el resultat de “A”, aleshores pensarem en el següent pas. Però fins aleshores, la teva única tasca és estar embarassada. Sentir el teu nadó. Cuidar-te. Estar amb “A”. Viure el que és real ara.

—Però i si...?

—No hi ha “i si”. No encara. Ara només hi ha “és”. I el que “és” és que estàs embarassada, “A” està bé, i no tenim cap resultat.

El resultat: quan el present té raó

Fa tres dies vaig rebre el correu electrònic que obre aquest post.

Els resultats havien arribat: “A” no té el gen TP53. No hi ha risc genètic heretable. No hi ha decisions impossibles de prendre. No hi ha interrupcions a considerar.

Tot aquest patiment anticipat —aquelles nits sense dormir, aquella angoixa que li oprimia el pit— havia estat per un futur que mai no va arribar a existir.

Però el més important no és que el resultat fos favorable. El més important és el que el meu pacient em va escriure al seu email:

"T'he fet cas i he agafat la baixa, per cuidar-me i cuidar la vida que estic creant i estar més connectada. T'agraeixo molt el teu temps l'altre dia a la consulta i dedicar-me totes aquestes paraules per veure que la vida s'ha de viure en el present i intentar estar bé".

Va aprendre una cosa que l'acompanyarà més enllà d'aquest embaràs, més enllà d'aquest resultat: que només podem viure el moment que tenim.

Medicina i presència: el paper del metge

Com a metges, tenim una responsabilitat que va més enllà d'oferir informació tècnica. Tenim la responsabilitat d'acompanyar la incertesa.

No podem eliminar-la —la incertesa és inherent a la medicina ia la vida— però sí que podem ajudar els nostres pacients a no viure-hi aixafats.

Això significa:

1. No donar informació abans d'hora
   No tot el que sigui tècnicament possible s'ha de plantejar immediatament. De vegades, oferir massa opcions massa aviat només genera angoixa anticipatòria.
2. Validar l'angoixa sense alimentar-la
   "És completament normal que sentis por. Però aquesta por parla de futurs possibles, no de la teva realitat present."
3. Ajudar a distingir entre present i projecció
   "Què és real ara? Què és només possibilitat futura?"
4. Oferir passos concrets
   No "espera i ja veurem", sinó "ara farem X, i quan tinguem el resultat de X, decidirem Y."
5. Acompanyar sense resoldre
   No podem eliminar la incertesa del pacient. Però podem caminar al costat mentre la travessa.

La paradoxa de la medicina moderna

Vivim en una era de medicina predictiva, genètica, personalitzada. Podem anticipar riscos, calcular probabilitats, dissenyar escenaris.

Però amb cada avenç en la nostra capacitat de predir el futur, creix també el pes psicològic de viure amb aquestes prediccions.

La paradoxa és aquesta: com més informació tenim sobre el que podria passar, més difícil es torna a viure el que està passant.

Per això, recuperar la filosofia del present no és pas un luxe espiritual. És una necessitat clínica. És salut mental. És supervivència emocional.

Conclusió: el regal del present

El meu pacient em va agrair les paraules de la consulta. Però la veritat és que laprenentatge va ser mutu.

Em va recordar que, com a metges, la nostra feina no és només diagnosticar i tractar. És també tornar els nostres pacients al present quan el futur amenaça de devorar-los.

La vida només passa ara. Els resultats arribaran quan hagin darribar. Les decisions es prendran quan s'hagin de prendre. Però mentrestant, l'única cosa que tenim —l'única cosa que som— és aquest moment.

I de vegades, enmig del soroll, la por i la incertesa, el més revolucionari que podem fer és simplement ser-hi. Respirar. Sentir. Viure. Ara.

Bibliografia

Sobre el gen TP53 i síndromes de càncer hereditari:

• Malkin D, et al. Germ line p53 mutations in a familial syndrome of breast cancer, sarcomas, and other neoplasms. Science. 1990;250(4985):1233-1238.
• Bougeard G, et al. Revisiting Li-Fraumeni Syndrome From TP53 Mutation Carriers. J Clin Oncol. 2015;33(21):2345-2352.

Sobre medicina predictiva i aspectes psicològics:

• Tercyak KP, et al. Psychological issues among children of hereditary breast cancer gene (BRCA1/2) testing participants. Psychooncology. 2001;10(4):336-346.
• Shiloh S, et al. Cognitive and emotional representations of genetic testing: the patients' perspective. Br J Health Psychol. 2012;17(3):485-499.

Sobre incertesa en medicina:

• Han PKJ, et al. Varieties of Uncertainty in Health Care: A Conceptual Taxonomy. Med Decis Making. 2011;31(6):828-838.

Filosofia del present:

• Han, Byung-Chul. El aroma del tiempo. Herder, 2015.
• Han, Byung-Chul. La sociedad del cansancio. Herder, 2012.